Vertigen

[Verse 1: Rosa M. Torras]

Aquell matí em vaig llevar

No recordo on ni tan sols el temps que fa

I tot havia canviat

Però jo no ho sabia, encara

I més m'hagués valgut no saber-ho mai

El meu món era petit

Però suficient, abans

Deixà de ser-ho

La meva vida, un cel particular

Nul, la incertesa

Dolça soledat

[Verse 2: Rosa M. Torras]

Més tard, cau soterrat

Previsibilitat maleïda

Asfixiant aïllament

Mai res no m'havia fet tanta falta (Tanta falta)

Ni la sang que per les venes em corre

No necessitava amb la mateixa urgència

Mentre el dolor creixia, de sobte

Aquell soroll estrepitós, insuportable

Cridant, plorant

Vaig córrer

[Interlude]

[Verse 3: Rosa M. Torras]

Era incapaç de sentir els meus crits

De segur esgarrifosos

De sobte

L'abisme s'obrí sota els meus peus

Morir, volia

Recuperar el meu cau

La meva estimada soledat

Els meus llimbs

La meva preuada illa

I vaig caure (Caure)

[Verse 4: Rosa M. Torras]

Queia, sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror

Del meu propi dolor

Del més terrorífic despertar dels meus sentits

Tot just acabat de descobrir

Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí

Aleshores salvador

No recordo quan fa que estic caient

Que caic

Veient la fi més propera cada vegada però amb la incertesa de si mai arribarà

Ara el dolor sembla no tenir límits

El dolor i la por són tot el que sento

Tinc por de caure per sempre